És complicat començar aquesta sinopsis de bona gana, però els fets són els que són i ens toca ara reviure un malson que va començar dos estius enrere, quan ja varen guanyar la màxima competició europea a nivell de seleccions. Cert és que podem estar decebuts d'ànims i que exacerba l'imperialisme espanyol de manera agreujant. Però és ara quan hem de mostrar-nos permanents a més no poder, i defensar la terra de manera inalterable. Així doncs, si es pot tenir una visió objectiva dels pèssims dies que s'aproximen, procuraré fer-vos una idea i tot seguit exposaré les raons que em decanten a mantenir-la:
En primer lloc crec que és el moment idoni perquè la selecció espanyola hagi estat campiona del mundial de futbol. En uns temps convulsos i estranys, on manca el seny comú i regeix l'èxit esportiu per sobre d'altres coses, el Món sencer fixarà la vista avui damunt nostre. Pensem que serà notícia a tot el planeta, i tot just un dia després de la històrica manifestació de Barcelona, s'ha de ser molt neci per no veure més enllà d'un insòlit triomf futbolístic i no fer cap comentari al respecte. Per poc que indaguin, se'n adonaran que aquest és un país dividit i amb fortes compulsions de llibertat. Els mitjans de comunicació més formals, faran menció del fenomen i la premsa seria no tindrà altre remei que donar-ne informació. Dur la causa independentista en terreny global, és un dels punts forts de la nostra lluita. I malgrat que ens pesi, gràcies a Espanya i els seus efectes, se'ns presenta ara una magnífica oportunitat d'expandir-la i fer-nos sentir als quatre vents.
D'altra banda, ens deixa entreveure clarament i sense embuts, el nostre adversari i la crua realitat a vèncer. L'autoritarisme encobert sota mantes de tolerància, surt al carrer i es mostra a cara descoberta. Reductes del franquisme fan aldarulls i es comporten con energumens, en justa contraposició d'una demostració ciutadana, que alça la veu de manera cívica i ordenada. Sense oblidar-nos d'aquells que s'amaguen amb simples explicacions de caràcter blau-grana, per fer sortir de l'armari un indòmit sentiment botifler, molt ben dissimulat al llarg d'anys d'abstinència de conquestes castellanes. Ara, és nostra la difícil és la tasca de vèncer i convèncer, restant dempeus i alerta al mateix temps, davant de noves afrontes a la llengua i cultura com vindran.
Guanyem la batalla del ressò internacional, i serà aquest l'altaveu mediàtic, de tots els nostres drets i reivindicacions.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Bona reflexió! En efecte, la distància entre l'expressió democràtica d'uns i el vandalisme dels altres no ha pogut ser més gràfica aquest cap de setmana.
Avui he vist quatre persones amb la samarreta espanyola: dues nenes guiris, un paki i un taxista aragonès (el seu taxi era un petit museu).
Metro, tres autobusos, tramvia... hauré vist unes 500 persones, i només quatre que, públicament i visiblement, anaven amb la roja.
Només és un petit apunt.
Mira que jo crec que el futbol està molt renyit amb el sentit comú..., tant de bo tinguis raó, i molta gent hagi desviat encra que sigui una mica, l'atenció cap a l'esdeveniment que hi va haver dissabte.
Publica un comentari