dijous 6 de gener de 2011
diumenge 28 de novembre de 2010
COMUNICAT DE TREVA UNILATERAL I ALTO EL FOC
Tanco, faig una pausa al mig del camí. No és per falta d'idees ni entusiasme, simplement la fórmula ja no em motiva, com tampoc la seva resolució. Enceto una etapa de reflexió, on poder madurar el que pretenc ara mateix i cap a on vull encaminar un nou projecte. Desitjo un aspecte renovat i potser més ambiciós; així que no patiu, espero en breu reprendre faceta blocaire de caràcter personal. Certament, porto mesos amb la idea de renunciar al que ha estat fins ara casa meva, però em reservava la retirada per una efemèride assenyalada com la present. Un 28 de Novembre on els catalans escollirem una presidència indecent, i on jo desisteixo de mantenir-me en peu de guerra periodística durant cert període de temps. La decisió és doncs, ferma i meditada.
Han estat un centenar de sàtires publicades, i de rigor, puc dir-vos sense por d'equivocar-me, que interiorment m'he sentit construït. Durant tres anys he rigut i he gaudit amb la constància de saber-me un crític amateur. He procurat tallar caps i no deixar politicastre dempeus. Amb els vostres comentaris, m'he cregut considerat i els agraeixo de tot cor. He jugat amb la informació, i moralment sento haver-ne tret profit. He maleït enèsimes vegades aquella paraula que s'engresca en no sortir. He blasfemat la memòria, he pecat de tendenciós i he devorat el diccionari. Satisfactòriament i a mèrit propi, us asseguro que he treballat cada mot escrit a consciència. He cuidat el vocabulari i he estimat una llengua catalana, que de menys a més, imploro haver-ne estat digne de la seva coneixença i utilització. A ella li demano perdó, per tot error lingüístic o gramatical, que hagi pogut esdevenir de la meva poca cura alhora d'estudiar-la.
A les acaballes del darrer article, ja deixava entreveure la meva imminent partida. Tot començament disposa d'un final, talment com no hi ha vida sense mort, ni estiu sense tardor. Els canvis són vitals en l'existència, i no val la pena remar a contracorrent en aquest sentit. M'acomiado temporalment doncs de vosaltres, content i satisfet, si les hores invertides davant l'ordinador han estat degudament empleades a esgarrapar-vos un ràpid somriure, o si més no una petita engruna d'irònica complicitat. En qualsevol cas, l'honor ha estat meu.
Un adéu consumat, cal mai deixar-lo a remor decadent de la podridura del temps inexorable...
Han estat un centenar de sàtires publicades, i de rigor, puc dir-vos sense por d'equivocar-me, que interiorment m'he sentit construït. Durant tres anys he rigut i he gaudit amb la constància de saber-me un crític amateur. He procurat tallar caps i no deixar politicastre dempeus. Amb els vostres comentaris, m'he cregut considerat i els agraeixo de tot cor. He jugat amb la informació, i moralment sento haver-ne tret profit. He maleït enèsimes vegades aquella paraula que s'engresca en no sortir. He blasfemat la memòria, he pecat de tendenciós i he devorat el diccionari. Satisfactòriament i a mèrit propi, us asseguro que he treballat cada mot escrit a consciència. He cuidat el vocabulari i he estimat una llengua catalana, que de menys a més, imploro haver-ne estat digne de la seva coneixença i utilització. A ella li demano perdó, per tot error lingüístic o gramatical, que hagi pogut esdevenir de la meva poca cura alhora d'estudiar-la.
A les acaballes del darrer article, ja deixava entreveure la meva imminent partida. Tot començament disposa d'un final, talment com no hi ha vida sense mort, ni estiu sense tardor. Els canvis són vitals en l'existència, i no val la pena remar a contracorrent en aquest sentit. M'acomiado temporalment doncs de vosaltres, content i satisfet, si les hores invertides davant l'ordinador han estat degudament empleades a esgarrapar-vos un ràpid somriure, o si més no una petita engruna d'irònica complicitat. En qualsevol cas, l'honor ha estat meu.
Un adéu consumat, cal mai deixar-lo a remor decadent de la podridura del temps inexorable...
divendres 26 de novembre de 2010
ESPECIAL ELECCIONS 28-N. ARRIBA LA WESTLERMANIA SMACKDOWN AL PALAU DE LA GENERALITAT.
Amb l'horitzó fixat amb els comicis electorals del proper diumenge, reprenc de nou la faceta indecorosa, i procuraré despertar d'aquesta letargia comunicativa en la que fatídicament em trobo immers. Ha arribat el moment per dir-hi la meva sobre el batibull polític que es cou a quatre dies vistos de les eleccions, i m'agradaria deixar constància d'una postura crítica, blasfema i censurable. A tot això però, per no fer-ho massa extens, em centraré només en quatre punts dels que penso que han estat bàsics a la campanya fins el moment. Si més no, els que considero remarcables:
Un ha estat sense cap mena de dubte, el cara a a cara no celebrat dels màxims representants socialistes i convergents. Sense entrar en matèria del que hagués estat una greu falta de maneres d'haver-se produït, no va deixar de sobtar-me la rapidesa amb la que Esquerra Republicana, li va faltar temps per anar a implorar a una Junta Electoral inquisitiva i perdonavides. O s'està o no s'està. La manca de contundència alhora d'evidenciar les premisses del partit, és la seva malaltia i gran debilitat. I malgrat les conviccions profundes dels seus incondicionals, per molt que els pesi, no deixa de ser una candidatura vulnerable i rellevada a disposició espanyola i a les Corts Generals. De totes maneres - i fent un incís-, si el que realment es desitjava era un enfrontament directe entre els dos màxims electes a la presidència, per què no promoure un cos a cos ferotge i salvatge sobre el fang? Realment, costa poc imaginar-se ambdós caps de llista musculosos, embotits dins d'un mallot llampant i cridaner.
Així que sr. Puigcercós i companyia, el país crida per una aliança sobirana plogui, nevi o surti el Sol. Amb ruptures de base i estructurals, només hi surt vencedor l'autonomisme continuista. Prou de populismes i anhels de fama individual. L'animadversió jeràrquica quan el sentiment patriòtic resta dividit, és causa interna del mal que feu fraccionant el moviment. Solidaritats Catalanes i Reagrupats, no vaticinen cap esperança de futur mentre les forces es mantinguin en dissonància i oposició. I tristament, aquesta seria la segona esmena digne de menció.
El tercer punt de l'ordre del dia, vindria a qüestionar la tàctica ofensiva la sra. Sanchez Camacho. Que el Partit Popular pretén assolir als tribunals tot allò que no pot guanyar al Parlament, és un fet demostrat. Mitjançant aquesta estratagema, constaten un cop més que són hereus de temps passats, i que la voluntat democràtica té nul valor dins el sinus de la coalició dretana. No envà, feta la llei feta la trampa; i fomentant com promocionen l'enemistat i la rancúnia mitjançant falques antipàtiques i videojocs que inciten l'odi, fora bo que el contenciós judicial girés en contra seva, i veiérem en breu als seus interventors tastant la seva pròpia medecina.
I ja per posar la cirereta en aquest anàlisis histriònic i irreflexiu, voldria comentar que tampoc cal posar el crit al cel degut a les tècniques propagandístiques utilitzades. La tecnologia avança i els mitjans audiovisuals no són els mateixos de fa una dècada. Cal ser innovador i això és una cosa que la classe dirigent ho té molt clar. Que la política catalana cada cop tendeix més a l'extravagància és un fet patent. La qüestió és cap a on evolucionar el programes televisius de sàtira política quan no hi hagi res a ridiculitzar? Pensem que Maria LaPiedra, Carmen de Mairena i Montserrat Nebrera no són els primers personatges sexualment implicats en alguna papereta electoral. Recordem els escàndols de la mítica Cicciolina, o la regidora de Lepe per no anar gaire més lluny. I si antigament havíem d'anar d'incògnit al videoclub a llogar pel·lícules pornogràfiques i era tota una aventura, avui en dia és altrament necessari disfressar-se per baixar al quiosc a buscar el diari. Cal prendre mesures preventives, doncs comprar l'Avui o el Diari de Girona a cara descoberta, pot sortir car i la nostra imatge pública pot quedar greument perjudicada, i no costa res demanar el XXX Private per embolcallar l'Expansión o la Gaceta de los Negocios.
Renovar-se o morir, és llei de vida. Res s'estanca, el temps passa i tot canvia.
Un ha estat sense cap mena de dubte, el cara a a cara no celebrat dels màxims representants socialistes i convergents. Sense entrar en matèria del que hagués estat una greu falta de maneres d'haver-se produït, no va deixar de sobtar-me la rapidesa amb la que Esquerra Republicana, li va faltar temps per anar a implorar a una Junta Electoral inquisitiva i perdonavides. O s'està o no s'està. La manca de contundència alhora d'evidenciar les premisses del partit, és la seva malaltia i gran debilitat. I malgrat les conviccions profundes dels seus incondicionals, per molt que els pesi, no deixa de ser una candidatura vulnerable i rellevada a disposició espanyola i a les Corts Generals. De totes maneres - i fent un incís-, si el que realment es desitjava era un enfrontament directe entre els dos màxims electes a la presidència, per què no promoure un cos a cos ferotge i salvatge sobre el fang? Realment, costa poc imaginar-se ambdós caps de llista musculosos, embotits dins d'un mallot llampant i cridaner.
Així que sr. Puigcercós i companyia, el país crida per una aliança sobirana plogui, nevi o surti el Sol. Amb ruptures de base i estructurals, només hi surt vencedor l'autonomisme continuista. Prou de populismes i anhels de fama individual. L'animadversió jeràrquica quan el sentiment patriòtic resta dividit, és causa interna del mal que feu fraccionant el moviment. Solidaritats Catalanes i Reagrupats, no vaticinen cap esperança de futur mentre les forces es mantinguin en dissonància i oposició. I tristament, aquesta seria la segona esmena digne de menció.
El tercer punt de l'ordre del dia, vindria a qüestionar la tàctica ofensiva la sra. Sanchez Camacho. Que el Partit Popular pretén assolir als tribunals tot allò que no pot guanyar al Parlament, és un fet demostrat. Mitjançant aquesta estratagema, constaten un cop més que són hereus de temps passats, i que la voluntat democràtica té nul valor dins el sinus de la coalició dretana. No envà, feta la llei feta la trampa; i fomentant com promocionen l'enemistat i la rancúnia mitjançant falques antipàtiques i videojocs que inciten l'odi, fora bo que el contenciós judicial girés en contra seva, i veiérem en breu als seus interventors tastant la seva pròpia medecina.
I ja per posar la cirereta en aquest anàlisis histriònic i irreflexiu, voldria comentar que tampoc cal posar el crit al cel degut a les tècniques propagandístiques utilitzades. La tecnologia avança i els mitjans audiovisuals no són els mateixos de fa una dècada. Cal ser innovador i això és una cosa que la classe dirigent ho té molt clar. Que la política catalana cada cop tendeix més a l'extravagància és un fet patent. La qüestió és cap a on evolucionar el programes televisius de sàtira política quan no hi hagi res a ridiculitzar? Pensem que Maria LaPiedra, Carmen de Mairena i Montserrat Nebrera no són els primers personatges sexualment implicats en alguna papereta electoral. Recordem els escàndols de la mítica Cicciolina, o la regidora de Lepe per no anar gaire més lluny. I si antigament havíem d'anar d'incògnit al videoclub a llogar pel·lícules pornogràfiques i era tota una aventura, avui en dia és altrament necessari disfressar-se per baixar al quiosc a buscar el diari. Cal prendre mesures preventives, doncs comprar l'Avui o el Diari de Girona a cara descoberta, pot sortir car i la nostra imatge pública pot quedar greument perjudicada, i no costa res demanar el XXX Private per embolcallar l'Expansión o la Gaceta de los Negocios.
Renovar-se o morir, és llei de vida. Res s'estanca, el temps passa i tot canvia.
divendres 8 d’octubre de 2010
LES PROFECIES DE CELESTINO CORBACHO, NO DEIXEN A NINGÚ INDIFERENT. UN DELS QUATRE GENETS, PRONOSTICA L'APOCALIPSIS.
Corbacho amenaça que la independència de Catalunya no seria pacífica
Les declaracions de l'antic alcalde de l'Hospitalet, són inqüestionablement, un mal presagi alhora de preveure la independència nacional. Però en resum, segons el meu entendre, tampoc li falta raó ni va tan desencaminat. Amb polítiques immobilistes, i de retruc amb conseqüències de poc concili, la via del diàleg – que no la pacífica quedi clar-, sembla del tot esgotada. Ens deixen ser però en cap cas ens permeten existir. Cada cop resulta més evident que cal avançar cap a la internacionalització del conflicte si cal. I encara que una cosa no treu l'altra i les paraules del ministre hagin estat pronunciades amb tota la mala fe del Món, són aquestes la mostra innegable de com es tracta el problema des de les Corts Generals.
Perquè són aquestes manifestacions pura i dura intimidació, voldria reobrir ara un vell debat que causa sempre controvèrsia. I és que dintre del marc d'un estat modern i democràtic, no hi ha coacció possible que no pugui resoldre la unitat del poble davant la llei. Davant la prepotència de la jurisdicció estatal que ara per ara ens governa, queda palès que res que no sigui de la seva santa devoció anirà més enllà del que estipulin les seves normes imperatives. La Constitució del 78 és un diabòlic entramat de lleis feudals, legitimades pel mateix opressor i que es retroalimenten de manera il·limitada. I és per això que en l'hipotètic cas que l'autogovern de Catalunya decreti un bon dia la seva pròpia autodeterminació, no tinc cap mena de dubte que en pocs minuts tindríem l'exèrcit espanyol desfilant pels carrers de Barcelona, disparant a la gent organitzada en revolta popular.
No pretenc fer cap mena d'apologia sobre cause armades, però no vaig massa desencaminat si penso que l'única sortida viable pot ser bel·ligerant. No ho desitjo pas, però pessimisme amunt, els fets demostren que la política catalana és insuficient i que la diplomàcia espanyola és banal. La fi de la disputa, dista molt de resoldre's amb certa concòrdia i harmonia; quan el cessament d'hostilitats passa unilateralment pel dret a decidir i ja d'entrada ens veten aquesta condició. La manca de garanties alhora d'exercir aquesta premissa en plena llibertat, és un fet prou significatiu de qui nega la veu i a qui es silencia. Perquè els catalans vem apostar fa temps pel camí de la mediació, i no serem pas nosaltres qui trencarem aquest compromís de pau. En qualsevol cas, el dia que les circumstàncies socials esdevinguin del tot austeres i la situació no s'aguanti ja pel seu propi pes, veurem llavors si el ministre de treball ha encertat amb les seves temibles amenaces. O si pel contrari, sortosament anava del tot errat.
I amb gent com ell al capdavant, les prediccions són bastant incertes...
Perquè són aquestes manifestacions pura i dura intimidació, voldria reobrir ara un vell debat que causa sempre controvèrsia. I és que dintre del marc d'un estat modern i democràtic, no hi ha coacció possible que no pugui resoldre la unitat del poble davant la llei. Davant la prepotència de la jurisdicció estatal que ara per ara ens governa, queda palès que res que no sigui de la seva santa devoció anirà més enllà del que estipulin les seves normes imperatives. La Constitució del 78 és un diabòlic entramat de lleis feudals, legitimades pel mateix opressor i que es retroalimenten de manera il·limitada. I és per això que en l'hipotètic cas que l'autogovern de Catalunya decreti un bon dia la seva pròpia autodeterminació, no tinc cap mena de dubte que en pocs minuts tindríem l'exèrcit espanyol desfilant pels carrers de Barcelona, disparant a la gent organitzada en revolta popular.
No pretenc fer cap mena d'apologia sobre cause armades, però no vaig massa desencaminat si penso que l'única sortida viable pot ser bel·ligerant. No ho desitjo pas, però pessimisme amunt, els fets demostren que la política catalana és insuficient i que la diplomàcia espanyola és banal. La fi de la disputa, dista molt de resoldre's amb certa concòrdia i harmonia; quan el cessament d'hostilitats passa unilateralment pel dret a decidir i ja d'entrada ens veten aquesta condició. La manca de garanties alhora d'exercir aquesta premissa en plena llibertat, és un fet prou significatiu de qui nega la veu i a qui es silencia. Perquè els catalans vem apostar fa temps pel camí de la mediació, i no serem pas nosaltres qui trencarem aquest compromís de pau. En qualsevol cas, el dia que les circumstàncies socials esdevinguin del tot austeres i la situació no s'aguanti ja pel seu propi pes, veurem llavors si el ministre de treball ha encertat amb les seves temibles amenaces. O si pel contrari, sortosament anava del tot errat.
I amb gent com ell al capdavant, les prediccions són bastant incertes...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
